Pedrera o cartera?

Pedrera o cartera? (31.1.2021)

Cada cop més, en el futbol professional i amateur les apostes esportives es basen en la quantitat de diners disponibles en els comptes de les entitats en qüestió. Hi hagi o no, molts protagonitzen el seu particular Football Manager en la vida real. Mecenes o patrocinadors arriben en el nostre futbol disposats a canviar la propietat d’un club a canvi de diners que permeten incorporar jugadors amb cert renom. Sembla que tot si val. Una aposta que, en temps de coronavirus, resulta molt arriscada i ens porta a l’etern dilema: pedrera o cartera?

Fa uns dies, l’Athletic Club es proclamava campió de la Supercopa d’Espanya. Tot començava un 4 de desembre de 2018 amb la marxa d’Eduardo Berizzo, frustrada pels mals resultats. Igual que molts altres clubs, com per exemple el FC Bayern amb Hans-Dieter Flick a la banqueta, es va apostar per l’entrenador del filial -Gaizka Garitano- com a interí del primer equip. Tot i que va ser una mesura provisional, es va quedar fix, ja que els bons resultats el van acompanyar: no va perdre cap dels primers set partits en lliga, dels quals quatre van ser victòria. Això va servir per passar de la 18º posició a la 8º, lluitant per entrar a jugar a Europa.

A la temporada següent, tot i que van baixar tres esglaons en la taula classificatòria, van arribar a la final de la Copa del Rei, produint-se un derbi basc encara pendent de disputar. Això els va valdre per classificar-se per disputar la Supercopa d’Espanya, un torneig en el qual es va estrenar Marcelino García Toral.

Lluita contra gegants

En la disputa del sorteig tot feia indicar que hi hauria clàssic a la final, ja que els bascos no s’enfrontarien entre si. En la primera eliminatòria, però, els culers van haver de suar de valent, ja que no varen poder certificar la victòria fins a arribar a la tanda de penals, on Riqui Puig, un ‘don nadie’ per Koeman, va marcar el gol de la victòria blaugrana. Això si, la segona eliminatòria no podia estar millor guionitzada: dos gols de Raúl a la primera part varen ser suficients per classificar-se per a la final de la Supercopa d’Espanya, previ patiment dels lleons, ja que Benzema va marcar en el 73’ i el VAR va anul·lar un gol per fora de joc en el 82’. Això va suposar una final entre bascos i catalans, la qual va ser de bojos: quan el Barça marcava el gol de la victòria en el 77’, poc es pensaven que el noi de la trompeta, Asier Villalibre, els empataria en l’última jugada del partit. Ja a la pròrroga, Iñaki Williams marcaria un autèntic golàs per sentenciar el partit, tot engrandint la crisi del conjunt blaugrana, els lleons varen guanyar la seva tercera Supercopa d’Espanya.

Primer van guanyar al Real Madrid, equip amb un pressupost de 617 milions d’euros, i amb únicament dos jugadors madrilenys, sumant-li quatre procedents del filial no madrilenys. Un equip que lluny de tenir un sentiment de pertinença per la seva terra, es mou clarament pels diners, fent cada any fitxatges estel·lars. Això ha fet que mai hagin pogut fer el famós triplet (guanyar la Copa, la Lliga i la Champions en una mateixa temporada).

En la final, varen guanyar al Barça, que tot hi tenir una crisi econòmica, disposa d’un pressupost de 828 milions d’euros. Un equip que tot hi que està implicat en el bé de Catalunya, fent d’ambaixador tant de la capital com del país en si, no ho reflecteix així el primer equip del conjunt blaugrana, el qual compta únicament amb cinc jugadors catalans, sumant-li tres procedents del filial no catalans.

El canvi, l’Athletic Club compta amb un pressupost de 97 milions d’euros, sis vegades més petit que el del Real Madrid, i vuit més petit que el Barça. Pel que fa al planter del primer equip, tots els jugadors són nascuts i formats a Euskal Herria, dels quals set són de la mateixa capital basca, sumant-li vuit de la mateixa província.

Tots tres mai han baixat de la màxima categoria.

El vestuari marca diferències

Posant aquestes dades sobre la taula, ràpidament es veu el secret de la seva victòria: el vestuari. Aquesta filosofia de voler defensar la samarreta dels teus vells, de la teva gent, el fa únic. És un amor i un sentiment de pertinença al territori, al teu territori. Això, també influeix en el contracte, ja que alguns ‘lleons’, no tenen clàusula de rescissió, fet que evita que clubs amb gran capital els puguin fitxar a traïció. Aquesta unió del vestidor, també es nota fora dels terrenys de joc, com per exemple amb el grup de música ‘Orsai’, compost per sis lleons, canten en euskera, la llengua del seu país. La lletra de la seva primera i de moment única cançó, diu: ‘Desde siempre he sido y seré leal a ti. Desde pequeño me enseñaste a soñar’ – ‘Pueden decir que soy esclavo de una antigua idea. Pero detrás de esa idea hay un pueblo entero’ – ‘Mantengo los pies firmes en este trocito de tierra. Y no me vais a mover fácilmente’. Aquest no es l’himne del club, sinó el cant de sis dels seus jugadors.

Com a dada curiosa, els únics clubs que tenen aquesta mateixa filosofia, junt amb l’Athletic, són la UE Olot, de Catalunya, i el Malavan FC, de l’Iran. De veritat no seria interessant apostar per gent de la casa? Gent d’una base que estima el club, el defensa fins al final i creu en un projecte que no es basa en els diners?

Ja per acabar deixo per aquí un petit fragment de l’himne de l’Athletic Club:

<<Gaztedi gorri-zuria

zelai orlegian

Euskalerriaren erakusgarria>>