El que no es veu, no existeix

El que no es veu, no existeix (1.4.21)

La marca de Vermut Pernod i Ràdio Rellotge de Ràdio Espanya, amb el suport de la Federació Catalana de Futbol (FCF), van convocar el 1971 el primer torneig femení a Catalunya: la Copa Pernod. El 21 de març, a Sarrià, es van jugar les semifinals en partits de 60 minuts, guanyant l’Espanyol al Sabadell (2-1) i la Penya Femenina Barcelonista al Sant Andreu (1-0).

El diumenge 28 del mateix mes, al Camp Nou i davant de més de 30.000 espectadors, es va disputar la primera final de futbol femení jugada a Catalunya. El va guanyar l’Espanyol (1-2) davant el que seria l’embrió de la selecció oficial del FC Barcelona.

Dos mesos després de la disputa de la Copa Pernod, concretament el 5 de maig, els presidents dels 13 clubs es van reunir a l’Hotel Claridge per constituir el primer òrgan regulador de futbol femení a l’estat espanyol, el Consejo Nacional del Fútbol Femenino. Tot i això, no es va aconseguir un principi d’integració fins al cap d’una dècada. Es va fundar la primera copa a en l’àmbit estatal: la Copa Reina Sofia.

Deu anys més tard de la creació d’aquest primer torneig, el 1988, va néixer la Liga Nacional Femenina, l’actual Primera Iberdrola, aquesta vegada per part de la RFEF (Real Federación Española de Fútbol) poc temps després de la dissolució del Consejo Nacional del Fútbol Femenino.

S’ha de tenir en compte, però, que en aquella època, o anaves al camp, o no veies futbol, ni masculí ni femení. No existien els drets televisius. Fins al 1954 no es va televisar un partit de futbol, el qual enfrontava el Real Madrid contra el Racing de Santander, amb victòria local per 3-0, tot i que administrativament es diu que el primer partit oficial va ser El Clásico, 5 anys més tard.

Evolució inexistent

Encara que no se sap exactament quan es va televisar per primera vegada el futbol femení, avui dia, la cosa tampoc no ha canviat tant, ja que quasi la meitat de partits de la seva màxima categoria a tot l’estat no es televisen. Però per què?

Mediapro va adquirir el març de 2019 els drets de retransmissió de tots els clubs de la Primera Iberdrola, a excepció del FC Barcelona, el CD Tacón (actualment Real Madrid) i l’Athletic Club de Bilbao, els quals no van voler entrar en l’acord perquè preferien emetre els seus partits pel seu conte. Cada club rep 3 milions d’euros per temporada (a causa del contracte amb Mediapro).

Així doncs, fruit d’aquest acord televisiu descentralitzat, van començar a aparèixer les primeres pedres en el camí: al febrer va sortir la notícia de que la RFEF (Real Federación Española de Fútbol) presidida per Luis Rubiales, podria negociar amb total llibertat els drets televisius, de manera centralitzada, de la Primera Iberdrola, rebent aquesta potestat com a part d’un decret del Consell Superior d’Esports per impulsar l’economia en l’esport, a causa de la crisi de la Covid-19. No van trigar a arribar les rèpliques per part de Jaume Roures, copropietari de Mediapro, i també per part dels diferents clubs afectats, al·legant la resolució del jutjat mercantil de febrer d’aquest any, en el qual es reconeixia que els clubs són amos dels seus drets televisius.

Lliga considerada no professional

Aquests problemes venen per una cosa molt senzilla: la lliga femenina no era considerada professional, en conseqüència, no estava subjecta al Reial Decret de l’any 2015 que ordenava la venda centralitzada dels drets, com passa en el futbol masculí, que sí que ho és.

Aquesta venda descentralitzada provoca que hi hagi disputes sobre qui té els drets televisius d’un partit en el qual s’enfronten, (exemple real) FC Barcelona – Atlético de Madrid, en el que Barça TV, tenia els drets del conjunt local, mentre que Mediapro, tenia els del conjunt visitant.

Això va provocar que el gegant audiovisual denunciés al conjunt blaugrana, al Jutjat de Primera Instància número 47 de Barcelona, que va decretar, en les seves mesures cautelars, que el partit no es podria emetre en directe. Finalment, Barça TV, acollint-se al “Derecho de Arena”, que estableix que el club local és qui té els drets televisius del partit, va emetre l’enfrontament per Barça TV i també pel seu canal de Youtube. La justícia dóna la raó al FC Barcelona 6 mesos més tard, on la sentència diu que el club local té total llibertat per emetre el partit per tots els canals oficials del club.

Finalment, el febrer del 2020 es signa el conveni del futbol femení, després d’un any de l’inici de les disputes pels drets televisius. En un principi sembla que el problema queda resolt, però no és així, ja que no s’arriben a emetre en directe tots els partits de la màxima categoria femenina de futbol a l’estat espanyol, només els que més interessen.

Que passa al món?

A la resta de països, els drets televisius del futbol femení operen de la següent manera:

• A Anglaterra, per exemple, tots els partits de la FA Women’s Super League s’emeten per faplayer.thefa.com, de manera totalment gratuïta per tot el món. Ara, la BBC i Sky han comprat els drets per 28 milions d’euros fins al 2024.
• A Austràlia, la Federació australiana (FFA) va aprofitar la negociació conjunta de totes les seves competicions, tant en l’àmbit de clubs com de selecció, per vendre els drets del futbol femení. Tots els partits de cada jornada es retransmeten a través de Fox Sports mentre que ABC emet un partit cada setmana a més de totes les finals. Tots els partits es difonen per youtube sense restricció geogràfica.
• Als Estats Units, la National Women’s Soccer League (NSWL) ha venut per a les pròximes tres temporades els drets audiovisuals a CBS Sports i Twitch. Mentre el canal oferirà els partits més destacats de la temporada a través de CBS, CBS Sports i CBS All Access, Twitch retransmetrà tots els partits en obert a través de la seva plataforma sense restricció geogràfica.

En resum, això fa que, no solament es paguin millors sous, sinó que s’importi el talent de la resta del món, a on són més respectades i valorades.

Al territori espanyol, avui dia la cosa està així: únicament està assegurada l’emissió de 18 dels 306 partits que tindrà el campionat aquest curs. Això significa un 5,88% del total. És sense cap dubte una vergonya.

Molt per millorar

I no, el problema no és que ningú vulgui emetre els partits, el problema és que la federació de l’esport més influent del món, el futbol, no els vol promocionar massa més, televisant-ne només una part de tots ells. Per exemple, una opció seria que les grans productores s’encarreguessin de la difusió dels partits més importants i els que es quedessin sense televisar, els podrien vendre a les televisions regionals del territori de l’equip local, on l’afició de l’equip visitant podria veure el partit per internet. Aquest és un punt de vista personal, de les moltes idees que podrien sorgir, però que no s’apliquen perquè econòmicament no interessen. Malauradament, a l’estat espanyol, la gent no paga per veure futbol femení. Per tant, s’ha de fer el possible perque la gent s’hi enganxi, es vegi per la tele o per internet, i no solament omplint el Wanda Metropolitano una vegada l’any, sinó que sigui una imatge més freqüent.

El que no es veu, no existeix: donem-li veu.